Ja han passat vuit temporades des que l’Adrià Puente va arribar per jugar al cadet del Círcol. Actualment és primer entrenador del preinfantil A i jugador del sènior B. Està fent una gran tasca en el preinfantil A i ha aconseguit que la dinàmica de l’equip sigui l’esperada. Entrenador dialogant i molt apreciat entre els seus jugadors, jugador sacrificat i home de club.
Quan vas arribar al Círcol? Vaig arribar al Círcol en el meu primer any de cadet (aquesta és la meva vuitena temporada al club). Venia del Sant Josep, on sempre havia jugat en els segons equips de totes les categories. La veritat és que va ser un canvi radical. Em vaig trobar un club amb molts pocs equips de base i on el sènior estava en una bona categoria, i s’enduia tota l’atenció de la secció. Tot i això em vaig trobar un bon grup i bons companys. Va ser un bon canvi.
Vuit temporades al club… Molts companys i molts entrenadors, no? Doncs la veritat és que sí. I hi ha hagut de tot, però em quedo amb els bons. Com a companys m’agradaria destacar-ne a tres, amb els quals vaig coincidir des del primer any i dos dels quals segueixen al club: en Sergi Marot, en Jordi Isern i l’Andreu Lladó. De seguida vam tenir molt bona relació i ens passàvem els caps de setmana jugant a bàsquet al garatge de casa meva. Com a entrenadors, m’agradaria destacar-ne quatre: primer de tot l’Òscar Almagro, que ens va agafar a meitat de temporada a cadet de segon any, va ser una temporada molt dolenta, estàvem a preferent A i les coses no rutllaven, l’Òscar va aconseguir unir el grup i que les derrotes no ens afectessin tant. L’any següent vaig tenir l’Iu Alemany, amb el qual vaig tenir una relació extraordinària i en vaig aprendre molt, sobretot en l’aspecte humà. Després vull destacar en Josep Velasco, que va confiar amb mi per jugar al sub-21 Preferent, el millor equip en què he jugat. Per últim ,l’Emilio Arce, que va aconseguir formar un gran grup humà, que va donar els seus fruits la temporada passada.
Com és l’ambient al vestidor del sènior B? Genial, la veritat. La sort d’aquest equip és que tothom juga per divertir-se i això només pot portar coses positives. A més a més, el grup humà és excel·lent. És molt divertit.
Quina ha estat la teva millor temporada com a jugador del Círcol? Em costa de decidir, però diré la primera. Sobretot perquè els inicis van ser bastant complicats per a mi. Però a poc a poc les coses van anar millorant, i van funcionar. Penso que com a jugador vaig donar una passa endavant aquella temporada, la qual cosa fins i tot em va permetre pujar a jugar amb el junior B quan jo era cadet de primer any.
I com a entrenador? Com a entrenador, de moment, l’any passat. Fa poc que entreno, però l’any passat va ser molt important per mi a aquest nivell. Primer de tot perquè vaig entrenar el mini A, el qual era un repte per mi, ja que venia d’entrenar cadets de segon any, i va ser un canvi, a tots els nivells, molt important. A més a més, les coses van funcionar i estic molt content de com va anar la temporada. En segon lloc, perquè en Josep Velasco em va donar l’oportunitat d’estar amb ell com a segon entrenador del sub-21 preferent, la qual cosa era una mica especial, ja que fins aleshores jo havia jugat en aquell equip, i molts dels jugadors que vaig entrenar havien estat companys meus. La veritat és que va anar tot molt bé, vam fer una gran temporada, i tots els jugadors sempre em van respectar moltíssim, la qual cosa és d’agrair, perquè això no sempre és fàcil.
La teva cistella més decisiva? Mentiria si digués que he estat un jugador decisiu. Sempre he estat un jugador que ha intentat treballar per l’equip, ajudant en defensa, al rebot, anotant quan l’equip ho necessitava i intentant ser intel·ligent i ajudar altres companys a ser més decisius. A més a més, sempre he pensat que les accions decisives no sempre són al final del partit. Ara bé, me’n recordo d’un partit a la Plana contra el Badalonès (on tot l’equip contrari eren amics meus) en què vaig fer dos triples quasi seguits que ens van ajudar a remuntar el partit per acabar-lo guanyant. Va ser un bon partit.
Fes-nos un resum de la teva trajectòria com a entrenador? Doncs comença tot just fa 3 anys sent segon entrenador d’un cadet del club, en Ruben Gea era el primer i vaig aprendre moltes coses d’ell aquell any, sobretot en el “saber estar”. L’any següent vaig continuar amb el mateix equip (on jugava el meu germà) però aquest cop com a primer entrenador. Suposo que les coses van anar bé i l’any passat em van oferir po
rtar el mini A, la qual cosa va ser un repte per mi impossible de refusar, i aquest any segueixo amb el mateix equip en la categoria Preinfantil.
Què tal aquesta temporada amb el preinfantil A? Doncs la veritat és que de moment bé, estem treballant bé, sobretot les últimes setmanes hem aconseguit pujar el ritme de treball als entrenaments i això després s’ha notat a l’hora de jugar els partits. És cert que hem tingut mala sort i hem pogut jugar molts pocs partits i això no ens ha donat continuïtat, però hem de seguir treballant, tant els jugadors com els entrenadors, sempre hi ha coses per aprendre i per millorar. No ens podem conformar.
No és fàcil al mes de desembre estar imbatut… No, però això més que res és anecdòtic. L’important no és estar o no imbatut. L’important és sortir cada dia del parquet sabent que s’ha treballat bé i s’han après o millorat coses. S’ha d’estar satisfet amb el treball realitzat, sinó no serveix de res, estiguis o no imbatut. Tant els jugadors com els entrenadors hem de sortir de la pista cada entrenament i cada partit sabent que som millors del que érem quan hi hem entrat. Si després guanyes, perfecte. Però no sempre guanyaràs, i quan perdis has de mantenir la mateixa filosofia.
Quin és l’aspecte més satisfactori de la teva tasca com a entrenador? Veure la millora dels jugadors. Poder veure una evolució positiva dels jugadors que estàs entrenant. Penso que això és la satisfacció més gran que pot tenir un entrenador, perquè aleshores estàs content pel jugador, per com has realitzat tu la teva feina, i perquè veus que el jugador també està content amb la seva millora.
Amb quin record et quedes de tots els que has viscut en el Círcol? Em quedo amb un torneig que vam anar a jugar a Eivissa quan érem cadets de segon any. La temporada era nefasta, només perdíem partits. Però vam anar a aquest torneig amb l’Òscar i l’Iu com a entrenadors i vam guanyar la final contra l’equip local amb tot el pavelló animant-nos a nosaltres. Recordo estar tirant tirs lliures al final del partit i tenir la pell de gallina. Va ser una experiència inoblidable.
Haurem de crear el càrrec de psicòleg esportiu en el club? Això no depèn de mi jejeje. Primer de tot el que he de fer jo és acabar la carrera. I després ja veurem el que passa, no? Sí que és cert que la psicologia esportiva em crida l’atenció i que és un camp que cada cop està creixent més i que en tots els equips d’elit hi ha psicòlegs treballant-hi. Quan em llicenciï ja parlaré amb el “jefe”.
Com es viu això de ser entrenador i tenir un familiar entrenant a l’ACB? Doncs no com tothom es pensa, la veritat. Si les coses van bé, és a dir si l’equip del meu oncle guanya partits, gairebé no està per Badalona. El veiem molt poc, pràcticament només en dinars familiars, i sí que aprofitem per parlar molt de bàsquet, però per sort últimament el veiem poc. També és un mirall on pots veure tot el treball, tot l’esforç i la dedicació que aquesta professió requereix. La gent a vegades no ho valora però és molt difícil arribar-hi, però sobretot mantenir-se en l’elit durant tants anys. És realment molt complicat i també suposa moltíssims sacrificis a nivell personal, que si no ho vius des de prop no ets capaç de veure’ls. Imagina’t si és difícil que una de les confessions que em va fer un dia és que si pogués tornar enrere i tornar a triar potser optaria per un altre camí. Ara, si la pilota entra, tot és molt maco.
Guanyar o formar? Formar, sempre formar. Estem aquí per això, per formar i formar-nos. És el més important. Mai et pots creure que estàs del tot format, perquè aleshores no milloraràs, i sempre hi ha marge de millora. Això és molt important que ho entenguin els jugadors. A més a més, no només estem formant jugadors, sinó persones, que és el més important. Un jugador de bàsquet ha de ser noble, si perd i sobretot si guanya, i no sempre és fàcil entendre això.
Què li falta al Círcol? Li falta molt al Círcol. Està clar que s’està fent un molt bon treball i s’ha trobat el camí que cal seguir. Però no ens podem conformar, sempre hi ha coses a millorar i ho hem de fer. Tant entrenadors, com jugadors, com directius, com pares. Ara, posats a demanar, un pavelló seria un pas importantíssim per la secció, l’entitat i fins i tot per la ciutat.