Joan Callau, president de la secció de bàsquet del Círcol Catòlic:

“És una gran satisfacció treballar al
Círcol envoltat de tan bona gent

Joan Callau Bartolí va néixer a Santa Coloma de Queralt, un petit poble tarragoní de la Conca de Barberà. Mestre de professió, aviat va entendre que la seva veritable vocació era ser part activa de la societat, per aquest motiu va encarrilar la seva vida cap a la política. Va arribar a Badalona al 1996 i a l’actualitat, amb mig segle a les seves esquenes, combina el seu treball com a regidor d’Urbanisme i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besós amb la presidència de la secció de bàsquet del Círcol Catòlic, a la qual va arribar fa dos anys. De caràcter afable i espèrit honest, no té objeccions a admetre que era “molt dolent com jugador” –“vaig aprendre a fer les entrades per l’esquerra, gràcies als meus fills, amb quaranta i pico anys”– i que el seu treball al capdavant del Círcol, a més de servir-li per oblidar la voràgine de la política, li aporta nombroses satisfaccions. Encara que l’edat i les lesions ja no el respecten tant, Callau gaudeix com un nen quan es calça unes sabatilles i comença a córrer llargues distàncies –ha arribat a completar diverses mitges maratons de 21 quilòmetres– conscient que lluita sol contra el temps i contra si mateix i que la vida és una carrera de fons a la meta de la qual només s’arriba amb treball i sacrifici.

Com definiria, en poques paraules, l’actual Círcol Catòlic?

Com un club històric que estem orientant cap al bàsquet de formació.

És una càrrega el passat gloriós del Círcol?

No, al contrari, hem de recuperar aquest passat i sentir-nos-en orgullosos. Ara estem a una altra fase. Jo dic, en broma, que el Círcol també és campió del món de bàsquet, perquè quan va guanyar Espanya l´últim Mundial a la banqueta hi havia l’Aíto García Reneses i el Quim Costa, que havien estat al nostre club.

I cap on voleu anar? Quins són els vostres objectius?

L’objectiu principal és estabilitzar i consolidar el que ja tenim. El nostre ideal seria que el primer equip estigués a Primera Catalana, però si no pugem tampoc no passa res ni és obligatori que haguem de pujar. A poc a poc volem anar consolidant els equips masculins que tenim i augmentar els femenins.

Quin paper pot jugar un club com el Círcol en una ciutat com Badalona, ‘capital europea del bàsquet’?

Tenint en compte el passat històric del Círcol, que va arribar a ser el segon equip de la ciutat, és fer i construir un club que pugui ser competitiu però sense entrar en la dinàmica de tallar jugadors per tallar i mantenir una categoria per mantenir-la. Intentem que a més a més del bàsquet, les relacions personals també siguin importants.

Intenteu ser competitius però no a qualsevol preu…

Això mateix, la filosofia del Círcol, que personalment comparteixo molt, és una mica diferent del que hi ha, en general, a Badalona. No volem batallar i batallar, fer equips supercompetitius, agafar jugadors un any i si no serveixen fer-los fora l’any seguent… Nosaltres intentem fugir d’aquesta manera d’actuar. Volem respectar els jugadors i tractar-los com a persones i no només pel seu nivell de bàsquet.

Beneficia a la resta de clubs petits de Badalona tenir un club com la Penya o pot arribar a ser un ‘monstre’ que s’ho menja tot?

Té coses bones i dolentes. És cert que concentra el bàsquet i que s’ho pot ‘menjar’ tot, però gràcies a la Penya tenim la gran afició que hi ha a Badalona pel bàsquet. Els que són de Badalona de tota la vida potser no se n’adonen, però jo que sóc de fora veig que és una cosa molt singular i que hi ha una afició brutal. Hi ha moltes escoles que tenen equips de bàsquet i hi ha també molts clubs, a part de la Penya, amb història com el nostre, el Sant Josep… A categories del màxim nivell a minis, infantils, cadets… hi ha fins a tres o quatre equips de Badalona. A la nostra ciutat, per tenir un tros de pista de pavelló on entrenar i jugar els clubs, en el bon sentit de la paraula, ‘matem’.

Ser president dóna satisfaccions o maldecaps?

Més satisfaccions, sens dubte, perquè és un treball voluntari. Si només donés maldecaps… Ajuda molt el fet d’estar envoltat de molt bona gent. És una satisfacció treballar amb la presidenta de l’entitat, amb els membres de la junta central, els de la junta del bàsquet, els delegats, que són voluntaris però que, a diferència d’altres clubs on no pinten res, aquí al Círcol tenen un paper important. Hi treballem molt amb ells, tenim reunions, molts diàlegs…

I vostè com polític, quines diferències veu entre la política i el bàsquet?

Tot és treballar amb gent, amb la societat. A la política, potser hi ha més ganivets, és un món més mediàtic i hi ha una competència ferotge. El bàsquet, parlo a nivell intern, estàs envoltat de bona gent i és més tranquil que la política.

Què li ha ensenyat el bàsquet?

He pogut aplicar allò de treballar en equip. Fomenta la solidaritat, ja que has de jugar en equip, i la competitivitat. Per exemple, si de cinc jugadors n’hi ha un que no defensa et fan bàsquet segur. L’esforç de quatre és inútil si n’hi ha un que està despistat i no defensa. I sobretot m’agrada molt l’ambient que envolta al bàsquet perquè crec que no és tan ferotge com, per exemple, el del futbol. De vegades pots trobar algú que es desmadra i pot haver tensió, però després tots es donen la mà. És un món diferent.

A qui li faria una esmaixada a la cara?

A les virtuts dolentes, a la ràbia, a l’odi, a la insolidaritat, a fer mal per fer mal. A totes aquestes coses sí que els hi faria una esmaixada a la cara… si arribés, és clar.

Com voldria que fos el Círcol del futur?

M’agradaria que fos un club consolidat, que el primer equip pogués estar el més amunt possible, sense que això repercutís negativament en l’apartat econòmic. Sent un club útil a Badalona i, sobretot, als nens i nenes que juguen a bàsquet.