Aquests dies de confinament, podeu llegir alguna obra de teatre que tingueu per casa o simplement apuntar-vos alguns dels suggeriments que us fem per quan tot això passi, anar-la a buscar a la biblioteca o, encara millor, anar-la a veure!

Una obra que segur que es torna a representar, ja que podríem definir-la com a atemporal és; “Tot esperant Godot” de Samuel Beckett.

Samuel Beckett (1906-1989), va ser un dramaturg i poeta irlandès. La seva obra ens mostra la naturalesa humana a partir d’uns textos poètics i filosòfics i amb un sentit de l’humor força peculiar. Se surt dels convencionalismes del teatre contemporani i per això els seus textos són tan especials.

“Tot esperant Godot” es diu que és la seva obra més important precisament per aquest caràcter atemporal i universal. Se la defineix com una obra de teatre de l’absurd perquè no segueix l’estructura típica d’inici, nus i desenllaç. I, aparentment, no hi passa res.

Tenim dos personatges Vladimir i Estragón que estan esperant a Godot, sembla que es coneguin de fa molt de temps i parlen sobre res… aquí veiem l’absurda condició humana. De sobte apareix una altra parella de personatges Pozzo i Lucky que es troben amb ells, Pozzo és un home autoritari i Lucky n’és el seu criat. Aquí veiem la condició de la societat; uns manen i mengen pollastre i els altres obeeixen i es moren de gana. I per últim un jove missatger que els avisa que Godot arribarà demà. Sembla que és l’únic que el coneix i que els hi dóna certa esperança…

Una obra de text poètic, difícil de desxifrar a vegades, i que cada actor, director, o espectador pot reinterpretar. Tots ens podem identificar en alguna frase, emoció, i fins i tot en algun silenci. Sabeu que per a Beckett els silencis eren igual o més importants que les paraules? Em fa pensar en la vida mateixa, una mirada una expressió, una respiració a vegades ens diuen molt més que tot un discurs.

Un altre detall que jo personalment no sabia, és que Beckett, en els moments més clowns i còmics, s’inspirava en els Germans Marx i en el Gordo y el Flaco.

Juan Antonio Lumbreras, un dels actors que ha interpretat a Vladimir diu en una entrevista:

La obra tiene mucho que ver con la soledad, con eldesencanto y la lucha contra las adversidades. Y a la vez con la esperanza. Los personajes esperan y esperan día tras día. Se guardan la moneda de la esperanza, que les salva incluso de la muerte, de la idea del suicidio. Es fácil ver cómo se apoyan el uno en el otro.

Per això, quan he pensat en quina podia ser la primera obra de la qual podríem parlar, m’ha vingut “Tot esperant Godot”, perquè d’alguna manera porto tres o quatre dies, esperant alguna cosa i mentre deixo passar el temps, que de cop és molt lent i pesant, em penso. Reflexiono sobre la vida, el món, les persones, com feia temps que no hi pensava. I m’he sentit una mica Vladimir i Estragón, a vegades fent una mica el pallasso per tal que l’espera sigui més suportable, a vegades sentint-me molt sola i de sobte sentint un bri d’esperança gràcies a algú que et fa pensar que, encara que demà no arribi Godot, tot anirà millor.

Et sona aquesta obra? L’has vist o llegit? Què en penses?

Teniu la traducció al català feta per Joan Oliver

Laura Forteza